TRIBUT A UN AMIC

Ay… George, George… Sí, sí, el nostre Jordi se’n va!

Ell, Jordi per a molts, George per a altres, Jorge per a alguns quants i “Jorgito” per a sa mare, se’n va a Lleida a viure! Què farem ara? Què serà de tots nosaltres sense ell?.

Des que m’ho va dir, no pare de pegar-li voltes al cap, de pensar en ell, de pensar si se n’oblidarà de tots nosaltres o si, com imagine, ja no tornarà més al poble. Estic afectada per la seua marxa, però me n’alegre molt per ell, allí farà el que ell vol, i, oportunitats com ixes, no es presenten dues vegades en la vida (o sí?), per tant, em sembla el millor la decisió que ha prés.

No vull fer altra cosa amb aquest escrit que recordar bons moments que hem passat junts, per a que, quan ho veja des d’aquelles terres, se’n recorde que en Xixona, ens enrecordem molt d’ell, que és el seu poble i que sempre que vinga serà com si no haguera marxat mai.

Porte tot el matí pensant en moments que hem passat junts i per això he decidit escriure’ls.

Recorde festes… quin pet tots els dies a totes hores, mare de Déu de l’Orito! I al kabileo, vinga la cervesa… i qui és aquell que sempre ve a fer-se’n una a la meua kàbila? Doncs Jordi (ja no sé si és perquè li ve de pas mentre va a sa casa o si és amb la intenció de saludar, però el cas és que ve).

Recorde també els dies que li tirava la culpa a ell per a no quedar-me en casa estudiant amb la excusa de que feia molt de soroll mentre assajava i no era capaç de concentrar-me (home, la veritat molestava una miqueta, però preferia eixir a pendonejar en les colegues que quedar-me estudiant). De totes les converses que hem tingut via finestra-patí. De les voltes que el sentia pixar des de ma casa quan ell aplegava tard a casa i de moltes més no aptes per a escriure-les. Del que ens hem estalviat de telefono parlant pel pati. De la comunió de la meua germana… com la vam liar… Tots allí picant-nos com a porcs i menys mal que era diumenge perquè sino li abotem foc a la kàbila! Només cal dir que vam fer més forat en la beguda tots nosaltres que el que va costar la comunió (I el que va escriure el meu cosí? – Aida, et desigige lo llimor, perquè la teua germana és molt gorda però tu millor– el que ens vam poder riure… quin pet que duia!).

Moltes més! Com totes les vegades que ens hem disfressat per a celebrar el primer que ens venia al cap, els concerts que hem viscut junts per ahí en Mugroman i tots aquells en els que no tocaveu, però que anavem igual. Les festes Ska amb pizzes de Carri, del coma etílic de l’Agostense, de les acampades en el mas d’Ale, del pub el Castell, de jugar al Busot Party en Pasqu, i de moltíssimes més coses! No puc acabar sense comentar el pet tan gran que vam agafar a base de Foster’s en London… (i sinó que li ho diguen a la Flaca!)

Així que, després de coneixer-lo tota la vida, és normal que quan em va dir que se n’anava poc més i em pose a plorar (sinó ho vaig fer va ser perquè duia rimmel, però per falta de ganes no era) i, en fi, només volia dir-li que ser Xixonenc no és una opció és un estil de vida, estil que ell té; amb la qual cosa sempre serà benvingut ací entre nosaltres. Sempre serà benvingut, perquè ser xixonenc és porta a la sang i quan aplegues allí i se n’adonen com eres d’alcohòlic, sabran d’on eres, quan aplegues allí i demanes que et passen el raor, també ho sabran i quan et coneguen sabran que (com diu Hombres G) d’allí no t’escaparàs. Perquè una persona com tu, és per a tindre-la molt a prop, per a disfrutar-la i poder-la estimar.

En fi, la conclusió: et trobarem a faltar, però si estar allí et fa feliç, a nosaltres també i, tot siga dir-ho, ja tenim on quedar-nos a dormir quan aniguem a Lleida a vore’t i a picar-nos…

Bego